Cloenda Ales i Pedres

🕊️ Ales – Una evolució enriquidora

L’evolució de l’espai de migdia a la classe d’Ales ha estat un procés molt positivament enriquidor per a tot el grup. Al principi, els infants encara estaven aprenent a organitzar-se i a col·laborar en les tasques que envolten el moment del dinar, però amb el pas del temps s’ha pogut veure com han anat adquirint més autonomia i confiança en elles mateixes.

Ara, cada dia són capaços de netejar la taula després de dinar, parar-la de manera ordenada, portar el carro a la cuina i servir el segon plat sense ajuda constant de les monitores.

A més, els nens i nenes han anat mostrant una actitud més oberta i valenta a l’hora de tastar aliments nous. Cada vegada més, s’atreveixen a posar al seu plat diferents aliments, incloent aquells que abans no els agradaven. Aquesta evolució en la seva actitud alimentària també reflecteix un creixement en la seva autoestima i en la seva confiança per afrontar nous desafiaments.

Pel que fa a la relació entre els companys i amb les monitores, s’ha pogut observar una dinàmica molt positiva i de gran respecte mutu. El grup ha mostrat un gran sentiment de companyerisme, ajudant-se entre ells en les tasques i en moments de dubte o conflicte. Han après a solucionar les diferències de manera autònoma, amb diàleg i respecte, sense necessitat de la intervenció constant de l’adult, la qual cosa demostra el seu creixement emocional i social.

En resum, l’espai de migdia a l’aula d’Ales s’ha convertit en un moment de convivència i aprenentatge on els infants han evolucionat en la seva autonomia, en la seva manera d’enfrontar-se als aliments, i en la seva capacitat de relacionar-se de manera positiva i resolutiva amb els altres.

Aquesta evolució reflecteix el gran treball que fem conjuntament i la seva pròpia motivació per créixer i aprendre cada dia.

🪨 Pedres – Un curs ple de vida

El curs s’acaba, però queda tot el camí recorregut amb la classe de Primer de Pedres, un grup que ha anat creixent a pas ferm, amb molta il·lusió i una energia contagiosa. Si mirem enrere, veiem com, des dels primers dies de setembre fins avui, s’han fet grans en molts sentits.

No només han guanyat confiança i seguretat en ells mateixos, sinó que han assolit una autonomia admirable: són ells qui es serveixen la quantitat que volen menjar, escuren els plats quan acaben i participen activament en la neteja de l’espai.

Un dels moments més bonics del dia és la rotllana. És tota una cerimònia. L’han convertit en un espai seu, que dinamitzen ells mateixos amb molt entusiasme. Ho fan amb cura, amb naturalitat, i és un plaer escoltar-los compartir el que han viscut el cap de setmana.

Cadascú té alguna cosa per explicar, i tots escolten amb interès i respecte. Decideixen qui modera, es reparteixen la paraula i, quan arriba el moment de repartir les tasques de neteja, ho fan al so de “redoble de tamboresss” que ja s’ha instaurat com una tradició… Aquesta manera de fer, alegre i organitzada, fa que tots se sentin part del grup i que les tasques es facin amb ganes.

A la rotllana també celebrem plegats totes les coses bones. Hem felicitat aniversaris dels pares i mares amb la mateixa alegria que si fossin els nostres, perquè ens ho expliquen amb tanta il·lusió que ho vivim com una petita festa col·lectiva. I, evidentment, no ens oblidem de cap aniversari del grup: cadascú ha tingut el seu moment especial.

Una de les coses que ens fa més gràcia i ens uneix com a grup és el nostre petit “idioma” propi. Quan algú es confon amb una paraula i ens fa riure, ens l’acabem quedant. I així, ja no tenim cogombres: tenim papís. Aquestes expressions ja formen part de la nostra manera de ser.

Entre àpats i converses, també hem viscut un clàssic d’aquesta etapa: la caiguda de les dents! Ha arribat un moment en què gairebé tota la classe estava “mellada”, i ens tocava tallar les pomes ben petitones per fer-les més fàcils de menjar. Ara, poc a poc, tornen a sortir les dents noves, i amb elles, una nova etapa que ja comencen a viure amb orgull.

Però si hi ha una cosa que resumeix el que és aquest grup, és l’afecte. Quan arribo a la classe i no puc ni treure’m la motxilla perquè tinc nens i nenes enganxats, abraçant-me amb força, sento una alegria immensa. De vegades s’equivoquen i em diuen “mama”, i encara que no ho sóc, la tendresa d’aquests moments diu molt del vincle que hem creat.

El que més feliç em fa, però, és haver-los conegut de ben petits i poder continuar veient com creixen, com es fan grans amb el cor alegre, plens de curiositat, empatia i ganes de compartir. Veure’ls créixer tan de prop és un regal.

Bon estiu, Pedres! Gràcies per aquest curs tan ple de vida. 🌞